El futbol és cosa de dones

Quan vaig fer el meu treball de recerca sobre el futbol femení, vaig trobar un article de Raúl Fain Binda, columnista de BBC Mundo, i em va sorprendre gratament al veure com parlava del futbol femení, la gran reflexió que en feia. Com deia en l’article:

El futbol femení és tant diferent al masculí, com un vaixell ho és d’un
avió. No és ni millor ni pitjor, és diferent.

A continuació un tros d’aquest article.

Els homes que s’aburreixen davant de la lentitud del joc, rarament han vist més d’un partit sencer, justament perque és “aburrit”. I trobar algu tediós no reflexa la realitat de l’observat, sinó la personalitat del que
s’aburreix.

Elemental, el meu estimat Watson.

El futbol, diuen els entesos, té tres velocitats: la celeritat del joc, la velocitat física del jugador i la seva rapidesa mental.
El futbol masculí va tenir alguna vegada la velocitat (o la lentitud, que és el mateix) que ara té el de les dones, i tothom el trobava maravellós.

Molts crítics, que s’han près la molèstia de seguir realment el futbol femení, diuen que el ritme pausat permet a les jugadores desplegar els millors atributs, moviments ben coordinats, combinacions i detalls que refresquen la època del futbol clàsssic.