Posted by Teresa
dijous, 6 de març del 2008
Del futbol femení se’n parla poc, i el que sentim més és Superlliga, Primera Nacional i Primera Catalana de vegades.. Però el que gairebé mai sentim és anomenar Segona Catalana. Una divisió on hi han set grups dividits per zones geogràfiques.
Com passa en tot, cadascú és diferent i amb tants grups hi han molts equips, i tots ells amb objectius diferents. Uns somien a pujar a Primera Catalana, d’altres aprendre a jugar a futbol perque acaben de començar.. i passar-s’ho bé també és un objectiu molt important.
Però enmig de la categoria més baixa s’amaguen grans equips. Equips que estan fent una temporada molt bona, amb poques derrotes, amb bon joc i bones jugadores.
D’aquests equips ha cada grup n’hi han 2 o 3 però avui parlaré en concret del Palautodera.
El Palautordera juga al Grup I de Segona Catalana, i tot i que no és el líder, només està a 2 punts del Base Vic-Remei (curiosament, es juguen el liderat aquest cap de setmana) i només ha perdut un partit.
Molt amablement, la Núria i la Paula Llavina, capitanes del Palautordera, han fet un escrit parlant del seu equip:
"Som un equip de futbol com molts dels equips de futbol que ronden pel món. Aquest es troba a Santa Maria de Palautordera, just a sota de la muntanya del Montseny. Som nenes, noies i dones amb la il·lusió del futbol en la seva essència, de l’esport en estat pur, d’aquell que no desprèn olor de diner ni d’interessos amagats.
Som un equip que va començar a caminar ara farà dos anys. Qui ho diria. Estem lluitant per la primera plaça de la lliga en el nostre segon any, sense menysprear una primera temporada en què fins a l’últim partit vam lluitar per l’ascens. Sí, la innocència d’aquell que comença ens va jugar una mala passada l’últim partit. Un 2-1 a San Quirze de Besora que el nostre entrenador encara ens recorda quan apel·la a l’esperit de lluita que hauríem de tenir sempre però que no sempre aconseguim mantenir. Entre sorolls de petards i de traques (ja sabien les moltes possibilitats de pujar que tenien), vam brindar amb cava per la gran temporada feta, no sense el mal regust de que podria haver estat un èxit total.
Un èxit que vam començar a construir tan sols uns mesos abans, quan el Carlos Segura, l’entrenador que en un principi no volia ser-ho, va començar a posar-se en contacte amb noies del poble que tradicionalment i, d’alguna manera o d’una altra, sempre havien mostrar interès pel futbol i l’esport en general. No va tardar en aconseguir un grup de prop de 10 noies que van començar a reunir-se a un camp de sorra del barri de El Temple de Santa Maria de Palautordera. És curiós recordar com moltes de les voluntàries per iniciar aquesta nova etapa es van espantar amb les dimensions d’un camp de futbol 11. D’altres, que ja estaven acostumades, ostentaven dient que això no era res. Però la veritat és que els va costar... els va costar fer que tothom s’avingués amb aquest nou espai de tants metres quadrats i que, per lògica, assegurava molts i molts metres per partit.
Pilotades involuntàries a parts compromeses del cos (diguem-li cara), entrenaments fins a hores intempestives, gandules que ja començaven a queixar-se i encara ho fan... I un Carlos Segura que, inconscientment, s’implicava cada vegada més amb l’equip. La suma de tot això començava a crear un equip de veritat.
I del camp de sorra es va passar a la gespa. Quin canvi qualitatiu! Quines passades tan ben calculades... quines caigudes sense fer-se mal... era fantàstic. I amb el canvi, l’arribada de noves noies, i amb les noves noies més equip, i amb més equip més pinya, i amb més pinya millor futbol.
A Palautordera sempre hem anat creient que podíem partit rere partit. Primer els amistosos. Van anar millor del que pensàvem. I un cop començada la lliga, vam perdre menys partits dels esperats. Sí... es podia fer alguna cosa bona, amb aquest equip. Només calia que ho creguéssim. Si bé a la primera volta de la lliga vam perdre partits que al final van resultar ser crucials, la segona volta va ser quasi impecable, excepte amb el Vic (equip que ara domina clarament la primera divisió de la zona de Girona) i.... tornem-hi... el San Quirze... l’equip amb qui vam somiar massa nits i ens va fer baixar del núvol l’última jornada de lliga.
Final de curs i nova arrencada
A nivell esportiu, vam acabar la temporada a la tercera posició. A nivell personal de totes, vam acabar la temporada més unides que mai i ho vam reflectir amb la primera sortida de cap de setmana. Va resultar ser un punt d’inflexió en l’equip i una experiència inoblidable, cosa que va facilitar començar una segona pretemporada i una nova lliga amb bon peu. Amistosos amb grans resultats (vam perdre 0-1 contra el Vic!) i l'arribada de noves noies van animar l'equip, que va plantejar-se com a fita màxima de la temporada l'ascens a primera divisió.
I en això estem en aquests moments. Intentant aconseguir el que ara fa dos anys ni imaginàvem: poder lluitar ja no només per pujar a primera, sinó també per assolir la primera plaça del grup. Però per això cal guanyar aquest diumenge, com cada setmana. I per això tornarem a entrenar dimarts i divendres, com cada setmana, com si fos el primer dia i amb les mateixes ganes de sempre."
D’aquí pocs dies serà el torn d’un altre equip destacat, aquest cop de Primera Catalana.
Foto: femenipalautordera.blogspot.com
Moltes gràcies Teresa pels teus comentaris...tot un honor i un orgull poder aparèixer en aquesta pàgina, en sèrio!!!
Moltes gràcies per tot!!!