Posted by Teresa
dimecres, 3 d’agost del 2011
0
comentaris
Núria Mendoza: Un títol europeu costa d'assimilar
Núria Mendoza assegura que en cap moment no va deixar de creure en la victòria del seu equip a la final de Nió d'aquest cap de setmana. Tot i que ja eren al temps de descompte i el marcador s'havia ancorat en l'empat sense gols, va aparèixer Alba Pomares, companya de Mendoza a l'Espanyol, i va marcar el gol providencial. D'aquells que es viuen a càmera lenta i que fan encaixar totes les peces. Un desenllaç explosiu amb gol a l'estil Iniesta.
La bagenca respon l'entrevista amb Pomares al costat. Totes dues futbolistes van trobar-se ahir a Sant Adrià del Besòs amb el seu nou entrenador, Luis Carrión. El primer equip de l'Espanyol ja el coneix Mendoza, perquè el curs passat va combinar-ne les participacions amb el filial. Ara, explica, toca treballar per confirmar un lloc habitual tant en el conjunt blanc-i-blau com en la selecció estatal, que té com a proper repte el mundial d'Azerbaidjan. Uns objectius que combinarà amb el primer curs del batxillerat social.
Després de lluitar durant tot el partit i ja amb el compte enrerere en marxa, com ho vau fer per no caure en el desànim?
Jo tenia molta confiança en l'equip i estava convençuda que totes juntes podríem tirar endavant el partit. En cap moment no vaig tenir la sensació que se'ns escapava. No vaig tenir por. Sabia que estàvem molt a prop del títol i que només ens faltava l'últim esforç.
I va ser el gol de Pomares. Què vas sentir en veure que marcava?
Una alegria immensa. Recordo molt bé com Gemma Gili, la capitana, va servir amb un cop de taló la pilota a l'Alba. Vaig veure com ella xutava fort, molt segura, i com per fi entrava la pilota a la porteria. Vam estar contentíssimes.
La selecció sub-17 revalidava el títol continental.
Guanyar un europeu és com un xoc. Havíem treballat molt dur i amb moltes ganes per adjudicar-nos el campionat, i després de tants mesos, costa d'assimilar. Ho estem assaborint a poc a poc.
Què us va dir el seleccionador, Jorge Vilda?
Estava molt orgullós, ens va felicitar per tota la feina, pels resultats. Però també ens va fer notar que no sempre es pot guanyar. Sobretot volia que fóssim conscients de tot l'esforç que havíem realitzat i de la pinya que hem fet. Volia que sabéssim que els títols no es guanyen perquè sí.
En aquesta fase a Nió vau jugar amb Islàndia a la semifinal i, tres dies després, amb França. Com vau preparar la final?
L'endemà del partit amb Islàndia vam fer un entrenament de recuperació i, després, ja vam començar amb les sessions per analitzar el rival i perfilar l'estratègia.
I quin tipus de rival vau estudiar?
França era un combinat amb un físic molt potent i que a la vegada no es cansava de tenir la pilota, amb una ràpida circulació.
Esperàveu trobar Alemanya a la final, en comptes de França?
La selecció alemanya semblava més favorita que França, però de seguida vam veure que la selecció francesa també tenia un equip fort. La seva semifinal es va haver de resoldre a la tanda de penals.
La semifinal amb Islàndia va ser més plàcida.
Ens va estranyar una mica, ja que havíem vist vídeos i ens havia semblat un equip molt complet. Tenien la màxima golejadora de la competició i ens feia molt de respecte, ens havíem preparat a fons per contenir-la. Al final, però, vam trobar-nos molt còmodes i vam guanyar per 4-0.
Des de la fase classificatòria de la República Txeca l'abril fins a la fase final de Suïssa, s'acaben quatre mesos d'aventura europea. Quina sensació et queda?
Haver aconseguit l'europeu és una recompensa molt gran. A més, amb l'Espanyol ens vam quedar la temporada passada molt a prop dels títols i, per això, aquest títol em sembla un premi.
Què has après?
De cada jugadora, de cada entrenador, sempre aprens alguna cosa. Quan teníem algun problema, buscàvem la solució i ens adonàvem que tot es pot millorar.
Tant a la semifinals com a la final, vas jugar els 80 minuts que dura el partit. Ja t'has assegurat el lloc a la selecció?
No, has de treballar contínuament. Te l'has de guanyar cada dia, perquè, si no, hi haurà alguna altra jugadora que se'l mereixi més.
A la selecció espanyola hi ha molta exaltació per la Roja?
Sí, bastant. Alguns aficionats, sobretot d'altres llocs de l'estat espanyol, tenen una passió enorme. Els aficionats de Catalunya ho vivim d'una altra manera, amb la mateixa passió pel futbol, però deixant una mica de banda aquest sentiment de la Roja.
En la tornada a l'Espanyol, què us han dit les companyes?
La rebuda ha estat molt bona. Ens han felicitat, estaven contentes.
Com es prepara la temporada?
En principi m'incorporo com a jugadora del primer equip. Amb l'Alba, tenim una setmana de vacances. Avui [ahir per al lector] ha estat un primer contacte i la setmana que ve ens posarem a treballar. Ja conec la plantilla i en sóc la més petita. La majoria són bastant més grans i per a mi és una oportunitat molt bona per aprendre. Ja m'hi vaig trobar la temporada passada, sempre ens donàvem molt bons consells, sobretot si alguna vegada estàvem desanimades.
Aquest estiu, s'ha celebrat la Copa del Món de futbol femení a Alemanya, amb partits molt lluïts. Com la vas viure?
Vaig veure'n alguns partits. Ja estàvem concentrades amb la selecció, la sub-17, ja que durant aquest juliol anàvem de dilluns a dijous a Madrid per preparar-nos. Alemanya, Estats Units i Japó van mostrar un gran nivell.
Entre els setze equips del mundial no hi havia Espanya, molt lluny de les potències del futbol femení, a diferència del masculí. La generació que formeu la sub-17 canviareu aquesta situació?
Tant de bo [riu]. Almenys ho intentarem. I suposo que amb dos europeus seguits, anem pel bon camí, oi? Amb les companyes ho comentem, de vegades, que seria un somni trobar-nos d'aquí a uns anys a la selecció absoluta lluitant per algun títol internacional.
Regió 7
La bagenca respon l'entrevista amb Pomares al costat. Totes dues futbolistes van trobar-se ahir a Sant Adrià del Besòs amb el seu nou entrenador, Luis Carrión. El primer equip de l'Espanyol ja el coneix Mendoza, perquè el curs passat va combinar-ne les participacions amb el filial. Ara, explica, toca treballar per confirmar un lloc habitual tant en el conjunt blanc-i-blau com en la selecció estatal, que té com a proper repte el mundial d'Azerbaidjan. Uns objectius que combinarà amb el primer curs del batxillerat social.
Després de lluitar durant tot el partit i ja amb el compte enrerere en marxa, com ho vau fer per no caure en el desànim?
Jo tenia molta confiança en l'equip i estava convençuda que totes juntes podríem tirar endavant el partit. En cap moment no vaig tenir la sensació que se'ns escapava. No vaig tenir por. Sabia que estàvem molt a prop del títol i que només ens faltava l'últim esforç.
I va ser el gol de Pomares. Què vas sentir en veure que marcava?
Una alegria immensa. Recordo molt bé com Gemma Gili, la capitana, va servir amb un cop de taló la pilota a l'Alba. Vaig veure com ella xutava fort, molt segura, i com per fi entrava la pilota a la porteria. Vam estar contentíssimes.
La selecció sub-17 revalidava el títol continental.
Guanyar un europeu és com un xoc. Havíem treballat molt dur i amb moltes ganes per adjudicar-nos el campionat, i després de tants mesos, costa d'assimilar. Ho estem assaborint a poc a poc.
Què us va dir el seleccionador, Jorge Vilda?
Estava molt orgullós, ens va felicitar per tota la feina, pels resultats. Però també ens va fer notar que no sempre es pot guanyar. Sobretot volia que fóssim conscients de tot l'esforç que havíem realitzat i de la pinya que hem fet. Volia que sabéssim que els títols no es guanyen perquè sí.
En aquesta fase a Nió vau jugar amb Islàndia a la semifinal i, tres dies després, amb França. Com vau preparar la final?
L'endemà del partit amb Islàndia vam fer un entrenament de recuperació i, després, ja vam començar amb les sessions per analitzar el rival i perfilar l'estratègia.
I quin tipus de rival vau estudiar?
França era un combinat amb un físic molt potent i que a la vegada no es cansava de tenir la pilota, amb una ràpida circulació.
Esperàveu trobar Alemanya a la final, en comptes de França?
La selecció alemanya semblava més favorita que França, però de seguida vam veure que la selecció francesa també tenia un equip fort. La seva semifinal es va haver de resoldre a la tanda de penals.
La semifinal amb Islàndia va ser més plàcida.
Ens va estranyar una mica, ja que havíem vist vídeos i ens havia semblat un equip molt complet. Tenien la màxima golejadora de la competició i ens feia molt de respecte, ens havíem preparat a fons per contenir-la. Al final, però, vam trobar-nos molt còmodes i vam guanyar per 4-0.
Des de la fase classificatòria de la República Txeca l'abril fins a la fase final de Suïssa, s'acaben quatre mesos d'aventura europea. Quina sensació et queda?
Haver aconseguit l'europeu és una recompensa molt gran. A més, amb l'Espanyol ens vam quedar la temporada passada molt a prop dels títols i, per això, aquest títol em sembla un premi.
Què has après?
De cada jugadora, de cada entrenador, sempre aprens alguna cosa. Quan teníem algun problema, buscàvem la solució i ens adonàvem que tot es pot millorar.
Tant a la semifinals com a la final, vas jugar els 80 minuts que dura el partit. Ja t'has assegurat el lloc a la selecció?
No, has de treballar contínuament. Te l'has de guanyar cada dia, perquè, si no, hi haurà alguna altra jugadora que se'l mereixi més.
A la selecció espanyola hi ha molta exaltació per la Roja?
Sí, bastant. Alguns aficionats, sobretot d'altres llocs de l'estat espanyol, tenen una passió enorme. Els aficionats de Catalunya ho vivim d'una altra manera, amb la mateixa passió pel futbol, però deixant una mica de banda aquest sentiment de la Roja.
En la tornada a l'Espanyol, què us han dit les companyes?
La rebuda ha estat molt bona. Ens han felicitat, estaven contentes.
Com es prepara la temporada?
En principi m'incorporo com a jugadora del primer equip. Amb l'Alba, tenim una setmana de vacances. Avui [ahir per al lector] ha estat un primer contacte i la setmana que ve ens posarem a treballar. Ja conec la plantilla i en sóc la més petita. La majoria són bastant més grans i per a mi és una oportunitat molt bona per aprendre. Ja m'hi vaig trobar la temporada passada, sempre ens donàvem molt bons consells, sobretot si alguna vegada estàvem desanimades.
Aquest estiu, s'ha celebrat la Copa del Món de futbol femení a Alemanya, amb partits molt lluïts. Com la vas viure?
Vaig veure'n alguns partits. Ja estàvem concentrades amb la selecció, la sub-17, ja que durant aquest juliol anàvem de dilluns a dijous a Madrid per preparar-nos. Alemanya, Estats Units i Japó van mostrar un gran nivell.
Entre els setze equips del mundial no hi havia Espanya, molt lluny de les potències del futbol femení, a diferència del masculí. La generació que formeu la sub-17 canviareu aquesta situació?
Tant de bo [riu]. Almenys ho intentarem. I suposo que amb dos europeus seguits, anem pel bon camí, oi? Amb les companyes ho comentem, de vegades, que seria un somni trobar-nos d'aquí a uns anys a la selecció absoluta lluitant per algun títol internacional.
Regió 7
Publica un comentari a l'entrada